ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (part III)

Cap a la societat de la Sobirania Nacional, els nostres referents socials

Celebro profundament l'assistència del president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, a la manifestació d'aquesta darrera Diada Nacional. De veritat, penso que gestos com els de Laporta aporten molt més que solidesa i credibilitat al conjunt de l'independentisme, significa que el principal referent d'una institució amb tan de prestigi i ressò mundial troba factible apostar per les aspiracions nacionals del seu país.
El gest de Laporta doncs, em reafirma en la convicció que malgrat tot, gestos com aquest depenen de les voluntats i de les complicitats que puguem anar teixint doncs la solidesa ideològica i política de l'independentisme és cada cop més forta.
Em refereixo a l'exemple de Laporta perquè crec que és el màxim exponent d'una situació fins i tot paradoxal però esperançadora. Malgrat viure moments de canvi, l'independentisme sociològic pot seguir avançant.
És aquest un tema que cal abordar amb especial atenció, el de l'estructuració social de l'independentisme. A ERC i al conjunt de l'independentisme, hem de ser capaços de treballar cap a un moviment sobiranista capaç de tenir veu en qualsevol àmbit de la nostra societat, però sobretot, el què cal, és l'organització i tenir clars sempre els objectius.
Des del catalanisme del segle XIX fins a l'independentisme del segle XX, hem tingut grans lideratges polítics, excel·lents diria jo, però hem estat incapaços d'exercir un lideratge social sòlid i organitzat. Aquest és un greu dèficit que encara a dia d'avui ens passa factura i ens impossibilita crear “una transversalitat sociopolítica”.
Hem de ser capaços de fer apostes decidides com a independentistes per a tenir referents en el sí de la nostra societat en àmbits que no són estrictament polítics. Exemples estratègics com el comunicatiu, el sindical, l'educatiu etc, són casos que hem d'abordar amb urgència. No depèn només del nostre discurs en aquell àmbit que podrem executar els nostres objectius, depèn de la gent que el porta a terme i com està organitzada en el sí de la societat. Crec que hem de començar a mirar el país amb perspectiva i amb la capacitat d'entendre que ja som part del joc.

És més, crec que hem de ser el motor del canvi social, sigui en àmbits que ho requereixen com són el de la cultura, el de les universitats, el de l'educació social, el del treball etc. Ara bé, aquest canvi ha de tenir tres premises per a poder ser eficient; organització, discurs i motivació de la gent que hi treballa el dia a dia.
A més, com deia amb l'exemple de Laporta, la societat civil cada cop té menys complexes per a fer apostes polítiques -que curiós dir això quan es parla tan de desafecció per la política-, ara bé, hem estat suficientment capaços d'implicar tot el gruix de personalitats de la nostra societat al nostre projecte polític? Jo crec que encara ens queda un tros.
No estic parlant del “ sexe dels àngels”. D'exemples en podem trobar per tot el món, des d'Escòcia fins al Québéc, la xarxa social organitzada que pugui tenir qualsevol projecte és el reflex del seu futur polític. Tot depèn de la nostra voluntat.

Hem esgotat un tipus de model, la negociació amb l'estat

Hem arribat a un punt i coma amb la nostra capacitat de negociació amb l'Estat espanyol, això és evident. S'ha donat una forta contradicció en l'últim procés, el de la negociació pel finançament, ja que el “diàleg germà” PSC-PSOE i la nostra entesa amb aquest, ens ha fet entendre que cal separar el gra de la palla. I que malgrat tot, l'Estat és un ens consolidat amb una estratègia de país al darrere.
L'Estat, ha mantingut una certa tradició política amb petites modificacions en la seva manera d'entendre “les regions” des de fa segles. Aquesta tradició, a més, encarnada en l'actual govern de Madrid, ha evolucionat en les seves formes, però que segueix mantenint els seus trets essencials en el fons, la centralitat i la secularització en les relacions amb les “regions històriques”.
No cal dir que l'estat ha evolucionat notablement, i el seu sistema democràtic -sobretot, el seu curiós sistema jurídic- també ha assolit altes cotes de modernització. Ja no podem parlar d'una Espanya retrograda en les seves tradicions polítiques.
Espanya té marcat des de fa temps un full de ruta que s'està teixint progressivament, des de la dreta o des de l'esquerra, i que passa per a construir una nova centralitat emmarcada en la modernització de la seva històrica capital, Madrid. En l'aposta per dos sectors productius com a referents de poder econòmic nacional, la construcció i les finances. I per un mercat internacional per a les seves vendes com és el sudamericà.
Catalunya, en contraposició, ha sabut crear un fort teixit de PIME's, una capital que mira cap Europa i un mercat exponencial -l'anomenat Arc Mediterrani- amb un gran futur per endavant.
Per tant, és evident que caminem en dos carreteres diferents. No són millors les carreteres que hem pres ambdós, simplement són diferents en el sentit i en la seva composició.

Què vull dir amb això? Que som dues tradicions diferents amb aspiracions diferents i això ens aporta contradiccions inherents. L'independentisme ha d'assumir que les nostres aspiracions nacionals i socials requereixen d'un nou model de comunicar-se amb Espanya.
Això vull dir, el què està en crisi no és la manera de relacionar-nos amb Espanya, és la nostra manera d'entendre i de parlar amb Espanya el què està en crisi. Crec que cal seguir una nova estratègia que se situï en un diàleg bilateral compost per un full de ruta nacional ambiciós a mitjà i a llarg termini, i per la creació d'una opinió pública preparada per a la mobilització i convençuts de les nostres capacitats. Cal refermar-nos en la convicció de que la política i l'opinió pública han d'anar col·laborar en processos d'embat o de negociació amb l'estat, i per això cal construir majories socials i polítiques que encarnin aquest nou model.
Crec que a ERC hem d'obrir un important debat al respecte, doncs ha quedat reflectit que la nostra aposta per avançar nacionalment s'ha esgotat i cal reflexionar sobre els nostres projectes de futur i de com portar-los a terme. La nostra estratègia s'ha esgotat en el model, ara cal posar sobre la taula els punts a favor i en contra per a poder construir un nou camí a seguir.

Què vol dir internacionalitzar el conflicte?

Aquest és un element clau en l'era de la informació i la internacionalització d'aquesta mateixa. Però, encara no hem sabut trobar ni un mètode de treball, ni d'internacionalització del conflicte amb l'Estat espanyol.
Em mereix una especial atenció tot el procés que ha engegat el republicanisme irlandès per tal de portar a primera escena els seus interessos polítics en pro de la unitat de l'Illa d'Irlanda. Gerry Adams, president del Sinn Féin, ha voltat per diversos països del món, amb especial atenció als EEUU, on la comunitat americano-irlandesa és molt important, explicant l'estratègia que té el republicanisme per a superar el sectarisme social, per a normalitzar el nord de l'Illa, i per a marcar les pautes que seguiran els republicans per a fer efectius els seus objectius nacionals. Per cert, ha estat una gira força exitosa, que ha creat un fort ressò internacional.
És evident que els catalans no tenim una comunitat internacional tan amplia com la irlandesa, ni tan influent. Ara bé, cal que considerem políticament les comunitats catalanes a l'exterior amb una especial atenció.
Hem de desenvolupar estructures exteriors. Compte! no barregem entre estructures institucionals i estructures polítiques. Cal que la nostra ciutadania a l'exterior tingui la possibilitat de palpar el nostre projecte des de qualsevol àmbit i de manera accessible, i això depèn de la política.
El nostre full de ruta nacional és bàsic que tingui el seu reflexe en altres països i institucions. I això, requereix temps i capacitat. És tan important explicar el nostre conflicte en el sí de la nostra societat com exterioritzar-lo, ja que a l'exterior, podem obtenir més influències polítiques i més capacitat d'informació i ressò mediàtic.
Organitzar una comunitat catalana a l'exterior preparada per a treballar des de qualsevol àmbit per uns objectius nacionals, ens ha de possibilitar avançar alhora de poder explicar a l'exterior el nostre conflicte d'interessos entre l'Estat espanyol i francès i els Països Catalans.
Per tant, per a poder ser presents a la primera escena internacional, cal un mètode, organització i un full de ruta per a poder exposar.

ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (part II)

De l'independentisme del mentrestant al gradualisme polític

També vull confrontar dues teories polítiques que si bé tenen un objectiu comú, discrepo de la rigorositat que actualment, des d'ERC, li donem a aquestes.
L'independentisme del mentrestant i el gradualisme polític, no tenen diferències de fons. Ambdues, però, formen part d'una estratègia que vàrem adoptar col·lectivament com a partit des de ja fa temps.
El gradualisme, en resum, no es limita en les seves capacitats polítiques pel seu suport social, depèn, més aviat, de la seva rigorositat en els temps, les seves accions i sobretot, en tenir una agenda política per a la seva consecució.
L'estratègia del gradualisme forma part de tots els partits europeus amb un projecte polític al darrere, siguin independentistes, autonomistes, socialistes, liberals etc. El gradualisme, és un procés que requereix d'una certa hegemonia política per a poder ser legitimat sí, però cal posar en tot moment les peces, el mentrestant, per a poder avançar cap a una fi, el punt final.
Poso com a exemple el cas escocès. L'arribada al govern escocès de l'SNP, Scottish National Party, ha significat un revulsiu en les seves aspiracions nacionals. El “gradualisme escocès”, ha significat posar sobre la taula, després d’anys de dura oposició a Westminster, la convocatòria d'un possible referèndum d'autodeterminació per a l’any 2010, el qual ha creat una forta expectativa que fins i tot ha obligat al laborisme escocès –a Escòcia el laborisme havia gaudit d’una forta supremacia política fins ara- d’acceptar un possible referèndum per la independència degut al prestigi i a la solidesa que ha obtingut amb el pas del temps les posicions sobiranistes que ha portat a terme l’SNP.
D'aquesta voluntat se n’ha esdevingut l’elaboració d’un document marc redactat pel govern escocès anomenat Choosing Scotland’s Future (Escollint el futur d’Escòcia). D’ell se’n desprèn un full de ruta molt precís, tan precís que fins i tot marca les pautes de quins han de ser els elements a tractar en el cas de que Escòcia fos independent, i per tant, les institucions angleses haguessin de retirar les seves estructures institucionals i també les militars. Us recomano la seva lectura.
Així doncs, l’SNP no és ni més ni menys que d’altres partits, cert és que viu bons moments gràcies al lideratge d’Alex Salmond que li ha permès obtenir una majoria política al Parlament escocès. Ara bé, l’SNP té un full de ruta, una estratègia que no té por en els seus objectius i és clar en les seves finalitats. Com deia el mateix Salmond, Anglaterra malgrat tot, volem que sigui un veí que puguem picar-li a la porta i parlar de tu a tu...
Com deia anteriorment, hem fet una pas cap a la normalització de l’independentisme. Siguem doncs, ambiciosos, sense precipitacions però amb perseverància, fem un pas cap a la consecució d’una majoria política i social que sàpiga on va, com ho farà, i quins seran els seus companys de viatge.

Un partit del territori, un partit modern

Ha crescut molt la força política d’ERC a territoris que fins fa poc, eren força impensables per a nosaltres. Em refereixo, evidentment, a territoris emmarcats majoritàriament a l’Àrea Metropolitana. Això ha estat un altre gran repte assolit.

També al territori hem ampliat i molt la nostra representació i influència. Poso com a cas a part els casos de les Illes, País Valencià i la Catalunya Nord.
Tanmateix, crec que fa falta un canvi de mentalitats i de pràctica amb i per al territori. Al ja més que tradicionals recels entre “comarques i Barcelona”, jo vull anar una mica més enllà.
El model de país que volem construir li manca una profunda relació entre ambdues realitats, la metropolitana i la del “territori”. No m’imagino Dublín, Edimburgh, Milà, o fins i tot París! Sense un territori cohesionat i amb una relació directe amb les àrees metropolitanes. M’explico. La nostra militància, el nostre territori, ha de ser una combinació entre “metropolitanisme” i territori, no es poden separar més les dinàmiques d’un i de l’altre. Només es pot treballar de manera cohesionada el país, si ambdues parts treballen colze a colze. Això vol dir que hem de canviar una dinàmica que dura ja fa molts anys - jo diria que ve d’un passat que radica fins i tot en l’antic poder del comtat de Barcelona- i que no té gaire sentit per cap de les dues parts.
L’era de la globalització permet estructurar grans pols metropolitans, ara bé, jo no conec cap exemple a Europa on els espais metropolitans siguin els únics que determinin la vida del país. I aquesta dinàmica també afecta a la nostra militància independentista.
Hem de saber treballar doncs amb una militància, que malgrat siguin diferents en les seves realitats, deixin de treballar d’esquenes, o sense mirar-se cara a cara. La riquesa d’ERC i de l’independentisme doncs ha de ser com deia, combinar ambdues realitats. Perquè? Perquè mantenen signes d’identitat específiques però alhora formen part d’una mateixa realitat cultural cosa que les fa més riques.
Una, la metropolitana, aporta signes d’innovació constant i són més properes a les realitats internacionals i a la pluralitat, l’altra, la territorial, manté una forta identitat cultural i un esperit de treball i de vida més a l’abast de les realitats locals.
Crec que d’elles se’n poden desprendre noves dinàmiques que poden donar noves dosis de cohesió, d’identitat i un necessària innovació i extensió de les nostres realitats culturals, siguin d’on siguin.
La nostra riquesa, la d’ERC, ha garantir un model que ens faci més rics políticament i culturalment, i per tant, que ens permeti avançar encara més, en la nostra representació política arreu del país.

De l'independentisme...

Cal trencar esquemes, cal construir un nou imaginari (nacionalisme i independentisme al segle XXI)

Penso, que de vegades, quan intentem parlar del nacionalisme com a moviment polític i social, o de les relacions d’ERC i CiU, encetem debats demagògics i immadurs. Sempre hi ha aquesta mena de por o amenaça d’un possible pacte de govern...en un futur govern de la Generalitat...o ves a saber el què. Res més lluny de la realitat.
Estic cada cop més convençut que el país necessita detalls o imatges d’unitat entre les forces nacionalistes, amb una certa urgència.
Vivim des de ja fa masses anys, allunyats les dues realitats o tradicions del nacionalisme, això és cert. I això, en general, no és bo. No cal posar escenaris de pactes governamentals o electorals, ni de “tacticimes electoralistes” pel mig, la nostra vida política no s’ha de veure alterada per res, ni tampoc la nostra estratègia.
Ara bé, cal anar una mica més enllà i deixar enrere models que s’han vist superats per les circumstàncies. Crec que aproximar les dues realitats i obrir un debat entre ambdues parts que acabi convergint en una redefinició de les nostres ambicions nacionals i territorials conjuntes, és més que positiu, podria ser una bona dosi d’ambició i d’il·lusió, i un canvi estratègic per al nacionalisme en general. No hem de tenir por a debatre, sense pressa, evidentment, i sense confondre posicions ni plantejaments polítics.
Hem de tenir la capacitat de poder arribar a acords de futur amb totes les formacions polítiques catalanistes del país, és clar que sí! Però al carro de la sobirania, no tothom s’hi vol sumar. Cal ser ambiciós i valent.
Això evidentment, és responsabilitat de tots els nostres dirigents, encara que és la nostra obligació com a militants posar les bases per al diàleg sincer i honest.
Em ve a la ment les converses que establiren les dues grans tradicions polítiques italianes cap als anys setanta, la democràcia cristiana i el socialisme. Aquestes converses, representades per Aldo Moro, pels democratacristians, i per Enrico Berlinguer, pels comunistes, encara que es veieren estroncades per l’assassinat d’Aldo Moro, portaren al què Berlinguer anomenà il Compromesso storico.
Aquest escenari, que finalment no es va poder concretar per la mort de Moro, favorable al pacte de mínims entre ambdues tradicions, que no comportava en cap moment un pacte governamental! Aquest, es fonamentava en la superació d’una certa confrontació històrica entre totes dues parts, sota l’acord verbal, i després de llargues converses entre tots dos dirigents, per tal de permetre la maduració de la democràcia italiana i afrontar així, de manera ambiciosa, els canvis que la societat, en especial els joves estudiants, reclamaven. En resum, calia superar l’escenari actual per a crear un nou marc polític i social més madur i just amb les necessitats de la societat italiana de l’època.
M’ha interessat des de sempre, aquesta capacitat, la dels dos líders italians, per posar-se d’acord en una estratègia, sota una base d’actuació, que a més, no tenia cap condició ni pacte governamental. Això vol dir dialogar i posar les bases polítiques per a construir un nou escenari de futur per un país, en aquest cas Itàlia.
No vull precipitar esdeveniments ni fer volar coloms, això dependrà sempre de la voluntat de les nostres formacions i dels nostres dirigents, però crec que estem lluny encara de ser uns partits, ERC i CiU, i un país madur sinó som capaços de posar les peces de futur entre tots aquells que volem aspirar a un país sobirà i cohesionat.
Ara toca un nou embat amb les forces de l’estat, el cas de l’Estatut, pot ser un pas cap a la superació de posicions que de vegades crec que només han format part, sobretot per part d’alguns dirigents convergents, de la necessitat de protagonisme i de l’obsessió per sortir a la foto final en alguns casos.

Les JERC, la meva petita història d'una gran organització

Avui he deixat enrere quasi 12 anys de militància a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya. Sento, en aquests moments, un sentiment de tristesa per haver deixat força records i experiències enrere, però alhora orgullós per haver-les viscut en primera persona, i en molts casos haver-hi participat.

Evidentment, aquest no és un article de comiat, per res. És un article d'agraïment i de record per als companys que hem viscut junts aquests anys i a tots aquells moments, bons o dolents, que val la pena deixar-los per escrit.

Vaig començar la meva militància política activa cap a l'any 1998. Inicialment vaig militar a la Secció Local de les JERC de Granollers, però amb poc temps, ja estava militant a la població on residia fins fa poc, Sant Fost de Campsentelles. Val a dir que en aquells temps ja vaig conèixer companys de militància com en Xavi Conesa, l'Esteve Trias, l'Arnau Armadans, l'Oriol López i en Roger Parera, que al llarg del temps, hem esdevingut amics en molts casos. Amb ells he pogut viure experiències tan gratificants com ara la creació de l'Espai Cultural i Independentista Tio Canya de Mollet del Vallès, la constitució de les JERC del Baix Vallès (érem una trentena de militants!), o les concentracions que varem organitzar per la Diada Nacional a Mollet. Simplement, va ser fantàstic!

Amb el pas dels anys vaig assumir la responsabilitat de dirigir, si és que aquesta pot ser la paraula definitòria, les JERC del Vallès, Oriental i Occidental, i entrar per tant a la Direcció Nacional de les JERC. Tota una aventura. Vàrem començar amb una Federació Regional desetructurada pels diversos conflictes interns que van culminar amb el Congrés Nacional de Calella, i que al Vallès en particular, varen afectar molt. De fet, en aquells moments no érem més de cinc seccions locals arreu del territori vallesà, de les quals, com a mínim dues d'elles, estaven en procés de desaparició. Companys i companyes com l'Ariadna Morgui, en Juli Fernàndez, en Josep Lluís Òdena, en Guillem Massallé, la Marga Fontcuberta, en Jordi Gómez, l'Enric Faus, la Laura Ribalaiga, la Dàmaria López, en Víctor Tomàs etc., van ajudar des de la seva petita o gran aportació a que aquesta Regional tornés a ser un referent per a la militància de la nostra organització.

Posteriorment, després de dos anys de treball diríem que difícil, especialment al Vallès Occidental, varen entrar a militar companys com ara en Jordi Bella, en Daniel Mallén, en Carles Caballero, en Marc Candela, en Bernat Ilari,l'Enric del Amo, en Ricard Fernàndez, l'Eduard Anguita, en Toni Ramón, l'Oriol Papell etc., que formen part d'una generació que han sabut consolidar la feina iniciada per tots nosaltres.

Amb ells, he pogut viure moments bons i dolents és clar, però molt gratificants per a tots nosaltres i per a la nostra organització. L'organització del primer Connecta, la constitució de noves seccions locals arreu del territori, les encartellades de l'Acampada Jove etc., són alguns d'aquells moments que val la pena recordar.

Entremig, vaig assumir altres tasques a les JERC, Coordinador Nacional dels Tio Canya, Secretari Nacional de Formació i alliberat pel Vallès de l'Acampada d'Arbúcies. Totes elles, m'han aportat més experiència com a persona, encara que no sempre han esdevingut una experiència positiva. D'aquesta etapa vull recordar dues figures importants de les JERC d'aquells moments, l'Uriel Bertran i en Pep Carrapiço. De l'Uriel en destaco la seva capacitat d'innovar i de projectar sempre el futur sense menystenir el present. D'en Pep, en vull destacar la seva humanitat i la seva capacitat de disciplina. Però també vull recordar companys com l'Eduard Suàrez, en Josep Jaya, en Pep Armengou, en Jordi BRillas, o en Xavi Arasa, que no vull deixar d'anomenar doncs amb ells també he viscut part de la meva militància.

Aquella Direcció Nacional encapçalada per l'Uriel i en Pep, va ser capaç de portar a la nostra organització a dinàmiques inimaginables feia uns anys. L'Acampada d'Arbúcies va passar a ser un festival de referència per als joves del nostre país, vàrem ajudar a constituir i a dinamitzar organitzacions com l'Espai Jove de la Intersindical-CSC i Acció, a fer créixer arreu del país els bars Tio Canya, o a organitzar actes com els del dia de la constitució espanyola on vàrem demostrar l'excel.lent capacitat d'organització que teníem en aquells moments. Per cert, de bogeries també em vam fer unes quantes, a mi se me n'acudeixen tres, la vaga de fam de dos dies en contra de la constitució espanyola (puc certificar en la meva persona que es passa molt malament sense menjar), l'acte en contra de la desfilada militar a Barcelona a la Delegació espanyola, o bé, l'acte davant de la seu de la marina de Barcelona també.

Bé, aquest és un petit resum d'allò que he viscut i amb qui ho he viscut, però també vull ser sincer amb la situació que hem viscut a les JERC en els darrers anys.

Les JERC, hem viscut en aquests últims temps, una situació interna força difícil, la mala gestió d'alguns, ens va portat a tenir una organització mancada de certs recursos i referents socials que vàrem perdre pel camí i que cal recuperar a marxes forçades. Les JERC, són una organització juvenil que no li queda cap altre remei que el de transformar les realitats que viuen els joves, i per això, cal recuperar dues receptes, la mobilització i la construcció de referents socials per als joves a d'àmbits com els de la universitat, el de l'oci, el de la cultura, el del mediambient etc.

A més, com a organització, també hem de fer un salt de maduració en la nostra manera de debatre i de treballar, de vegades, i això és una autocrítica que també em faig a mi mateix, d'un petit problema n'hem fet un gra massa, i això és a causa de la falta de voluntat de diàleg i de respecte entre nosaltres mateixos, sigui en l'àmbit que sigui, o des de la responsabilitat que sigui. Ens fa falta doncs, millorar i respectar alguns dels òrgans de treball interns sota la premissa de que som una organització plural en les maneres de pensar i de treballar. Passar aquestes límits, comporta la degeneració de la vida interna de la nostra organització. I aquesta, companys i companyes, és la vostra principal tasca com a membres d'aquesta organització.

Bé, em deixo moltes coses per a dir i recordar però crec que ja m'he fet prou extens. Però no vull deixar d'agrair a tots els companys i companyes que m'han “aguantat” durant aquests anys el seu esforç, la seva voluntat i el seu ajut. Gràcies Lluís Pérez, Carles Caballero, Enric Faus, Eduard Anguita, Toni Ramón, Ariadna Morgui, Dani Mallén, Marc Candela, Laura Ribalaiga, Pep Carrapiço, Josep Jaya, Jordi Brillas, Eduard Anguita, Marta Torrecillas, Víctor Tomàs, Dàmaris López, Juli Fernàndez, Uriel Bertran, Josep Lluís Òdena, Andreu Cera, Bernat Ilari, Xavi Conesa, Oriol López, Roger Parera, Marga Fontcuberta, Jordi Gómez, Dani Parra, Jordi Bella, Ramón Puigneró, Marga Fontcuberta, Vanessa Casado, Saulo Pujolàs, Oriol Papell, Pau Ibars, Ricard Fernàndez, Guillem Massallé, Xavi Arasa, Esteve Trias etc., i molts altres, que encara no hi siguin aquí, no deixen de ser importants en els meus records com a militant de les JERC.

Aquest, com deia anteriorment, no és un adéu, és un fins després, doncs la meva militància continua a ERC, i allà amb vosaltres, si voleu, seguiré compartint militància política.

Companys i companyes no abaratiu mai el somni. Cal seguir lluitant per a convèncer i cal convèncer per a vèncer...

Visca les JERC! Visca el Vallès! i Visca els Països Catalans Lliures i socialistes!

ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (Part I)

D'ERC...

Des d'aquest post, pretenc confrontar teories i trencar estereotips que han format i formen part d'ERC i de l'independentisme en general, i que de manera constructiva crec que cal començar a debatre.
Per tal de donar-li un més ampli ventall d'opinions i d'experiències, també he basat aquest post en exemples que he anat incorporant al llarg de tot el text, sobre experiències viscudes a d'altres territoris, que ens poden ajudar a tots i a totes a confrontar idees i a obrir les nostres mires a noves realitats de futur. Evidentment, els successos que s'esdevenen fora del nostre territori, mai són objectives, sinó que depenen de les realitats que viu cada territori, però, sí que ens aporten riquesa en el coneixement i en les nostres experiències per un futur que encara hem de viure.

Així doncs, i com deia Valentí Almirall, a la seva obra profètica Lo Catalanisme, ...per a poder judicar de la bondat d'un remei, lo que primer interessa és conèixer les condicions del “malalt” i els símptomes i efectes de la “malaltia”.

A ERC ens hem fet grans però encara ens hem de consolidar

Toca assumir, després de molts mesos de debats i de certes tensions, que malgrat les dificultats que hem viscut i viurem, som un partit que gaudeix d'una certa solidificació social, ara bé, ens hem de consolidar i evidentment encara hem de créixer més.
Des de l'època Colom fins al gran auge que va viure ERC durant el període 2002/2005, el nostre partit ha viscut un admirable creixement de la seva xarxa de suport electoral Ara gestionem institucions arreu del país que ens obliguen a mantenir una actitud molt més reflexiva i amb més capacitat de coneixement i amb més experiència en les nostres accions. També la nostra xarxa de suport social ha crescut, i molt, cosa que també ens ha possibilitat ampliar la nostra influència i la nostra capacitat de mobilització social. Certament, ERC, ja és un partit de referència política i social.
Ara bé, els membres del partit som responsables, tots i totes, de millorar i de transformar el nostre partit en un partit de referència política i social, modern, actiu i més democràtic.
Per tant, crec que encara hem d'avançar molt, doncs de mancances en tenim forces i algunes són força rellevants. Construir un partit de majories, i preparar-lo per a la confrontació política amb l'estat, són els dos elements estructurals per a fer d'ERC el partit del segle XXI.

Un partit de majories? ERC ha de ser un partit de majories polítiques i socials. Cal treballar per ser el partit del consens social, per tant, de la pluralitat nacional que treballa a l'entorn d'un projecte polític. No hem de ser només influents en el sí de les institucions, sinó que hem d'aspirar a ser l'eina que possibiliti el consens social i polític, i això vol dir ser el partit majoritari del país, el qual podria aplicar un programa polític ambiciós nacionalment i plural políticament .
Per altra banda, els quasi 10.000 militants que integrem ERC no són ni molt menys suficients. hem de treballar per ampliar el nostre espectre social, amb especial atenció, cal treballar per incorporar nous militants vinguts de les noves onades migratòries. Però, no és només un problema de números, és el de reconèixer la pluralitat política interna on ERC també podrà ampliar les seves capacitats. La pluralitat d'opinions és una qualitat intrínseca a un partit que aspira a ser gran. Cal però saber organitzar les opinions, els debats i sobretot, cal tenir la voluntat per part de tots de portar-ho endavant.

Què vol dir preparar el partit per a la confrontació política? Hem passat per diversos escenaris de negociació (com exemple, la negociació pel nou sistema de finançament), però no de confrontació, poso en un cas a part el de la negociació de l'Estatut. No hem viscut cap escenari més que el del diàleg amb l'estat, ara bé, aquest és un escenari o un model que es limita en el temps i en l'espai.
Les declaracions de Puigcercós en una entrevista publicada a l'Avui el passat mes de juliol, ja reflectien en elles mateixes les fortes limitacions que tenim alhora de negociar o dialogar amb l'estat, i per tant, els escenaris de confrontació és evident que es poden succeir en un futur més que proper. Això, evidentment, requereix un canvi de mentalitat i d'estratègia. Hem de treballar per un partit que combini la negociació i el diàleg amb la lluita pels nostres objectius programàtics a través de la mobilització social i de la revisió estratègica constant.
ERC ha de ser un partit que tingui una forta capacitat d'influència política, d'organització interna i de mobilització social. Ha quedat força reflectit, que ERC encara té força mancances en aquests tres àmbits, depenem d'elements externs que ens condicionen la nostra vida com a partit i que limiten el nostre avenç en el nostre projecte polític. Ara és hora de posar les bases per aquest canvi.

Ni minories minoritzades, ni majories majoritzades

El passat mes de juliol també vaig poder llegir l'entrevista que li feren al nostre secretari general, Joan Ridao, al diari La Vanguardia. Crec que és molt important llegir les declaracions dels nostres dirigents, doncs a través d'elles, també podem palpar la línia política que segueix la direcció del partit, i sobretot, podem llegir les possibles properes accions que farem com a tal.
Em va atraure molt, però, d'aquesta entrevista, el fet que Ridao, en un moment de l'entrevista, parlés de “sectors crítics minoritzats”. Francament, crec que Ridao s'equivoca.
ERC, no és un camp de batalla on hi ha forces que superen abrumadorament a d'altres, ni és tampoc un escenari per a la guerra de guerrilles, ni molt menys. Ni m'agrada que ningú doni aquesta impressió de la situació interna. Ni hi ha minories minoritzades, ni hi ha majories majoritzades, no. La política no és mai estable i els equilibris per tant, sempre depenen dels temps, dels esdeveniments i de les voluntats de les persones. ERC no és tampoc diferent.
No desitjo que ningú parli de fronts, desitjo que tots assumim un cert grau de maduresa i de responsabilitat política per tal de millorar la nostra manera de discrepar, d'opinar i de participar. I dels dirigents del nostre partit, com a responsables màxims del partit, els hi demano que es posin en tot moment en el seu lloc i siguin valents i facin allò que toca en tot moment que és el de mantenir la cohesió interna i dialogar sigui amb qui sigui i amb la situació que sigui.
Ja hem viscut tots força situacions de rebuig i de discrepàncies públiques i privades entre membres del partit, crec que toca fer un pas endavant, crec que toca que tothom es posi al seu lloc i actuï en conseqüència.

Del partit de la centralitat al partit que es centra en el canvi polític i social

Ridao i Puigcercós, en les dues entrevistes realitzades a dos mitjans el passat mes de juliol que ja he esmentat anteriorment, argumentaven l'acceptació d'ERC del nou sistema de finançament, entre altres, per una banda, perquè sinó, segons Ridao, es podia tornar a estigmatitzar ERC, i per l'altra, segons Puigcercós, perquè calia mantenir una actitud de centralitat en el sí de la política catalana. Bé, crec que el temps dirà, si aquesta aposta serà vàlida o no, ja s'han argumentat prou els arguments a favor i en contra d'aquest sistema de finançament. Ara cal parlar d'una estratègia de la qual discrepo en les formes, no en el fons. El de la centralitat o la possible estigmatització d'ERC.

Evidentment, crec que ERC ha de ser un partit central de la política catalana, és més, crec que hem de ser el principal partit de referència política i social. Però això no ens treu de ser un partit amb un projecte polític molt ambiciós el qual requereix d'una estratègia a curt, a mig, i a llarg termini, i que no compte amb el suport explícit de cap estat, per tant, sempre tindrem intents d'estigmatització política.

Llegia aquest mes d'agost l'article que publicà Patrícia Gabancho sobre la centralitat política a Catalunya publicat al diari Avui, el mite de la centralitat política. Al marge d'altres arguments, Gabancho, creu que la centralitat vindrà donada per una aposta decidida nacionalment, la centralitat, per ella, només forma part d'una estratègia de neutralització política per part de PSC i PSOE pel què respecta a les nostres ambicions nacionals.

Crec que la centralitat no es pot definir ni concretar com un element constant. La centralitat, forma part d'un element temporal que en el nostre cas, en el dels independentistes, ha de tenir dues característiques; mantenir un missatge clar i exhaustiu, i una estratègia comunicativa i política constant en el temps.

Això vol dir centralitat. Vol dir comunicar els nostres missatges amb claredat en el contingut, i oferint sempre i com a peça angular una estratègia política al darrere que permeti als ciutadans situar en tot moment en el present i en el futur on serà ERC i cap a on vol anar.

Em ve a la ment, el cas del Partit Québécois, des de la seva fundació el PQ, ha tingut com a objectiu celebrar un referèndum d'independència, han estat dos els cops reeixits en els quals s'ha celebrat un referèndum al Québéc. Tot i això, el PQ, malgrat la seva derrota en dos referèndums no va deixar de ser mai un partit de referència i ni molt menys va perdre la seva majoria política per aquesta causa. Ha estat però la seva indefinició en alguns casos que ha provocat la crítica i la distorsió del seu missatge on el PQ ha vist reduït el seu suport electoral.

Per tant, crec que del què parlen els nostres dirigents i intenten marcar-se com a objectiu mereix una reflexió de fons, mereix, potser, una Conferència Nacional que marqui una línia estratègica global per als propers anys, no cal marcar dates, cal marcar els objectius i un calendari per a la seva execució. Després de la sentència per l'Estatut, a ERC, hem de fer un punt i a part, i això mereix un esforç col·lectiu per arribar a elaborar doncs un nou i renovat programa estratègic comú.

A ERC, hem de reconèixer que hem sabut normalitzar l’independentisme en tots els àmbits de la nostra societat, això ha estat una gran tasca. Ara ens toca normalitzar els nostres objectius polítics com a moviment.

Avui ha mort Josep Pere Garsaball i Ferrerons, un company, un patriota

En aquestes darreres hores m'ha arribat la notícia de la mort del company de militància Josep Pere Garsaball i Ferrerons. En Garsaball, com se l'anomenava popularment, ha estat un militant històric i modèlic en tots els sentits. Granollerí per definició i independentista per convicció.

Quan al 1998 vaig entrar a militar a ERC ell ja feia anys i panys que corria per aquest partit. N'ha vist passar de totes, i malgrat tot, ell ha estat sempre en peu, sempre allà, on hi havia una xerrada, un sopar, un míting etc. Ha estat un militant incansable, que on anava era ben rebut. Senzill en les formes però segur en el fons, sempre hem pogut contar tots plegats amb el seu ajut o bé el seu suport.

En Garsaball s'ha guanyat el respecte de totes les generacions, per una senzilla raó; la coherència permanent que ha demostrat, que la fet digne per sempre més.

Però no només vull realçar les seves virtuts com a militant. Crec que toca dir que en Garsaball també tenia característiques que el feien molt humà i agradable en el tracte. La seva alegria i la seva amabilitat amb tota i cadascuna de les persones que hem tractat amb ell, podem dir que li han estat sempre característiques. Mai ha defallit, mai ha estat desagradable amb ningú, mai, en definitiva, ha deixat de ser en Garsaball.

Valgui doncs per ell tot el meu respecte com a persona, com a militant, com a patriota.

A tu Garsaball, et dedico aquest poema d'algú que ja coneixes, Miquel Martí i Pol;

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tut, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

Fem memòria...a Sant Fost

Sant Fost és un poble de poc més de vuit mil habitants que només hi ve la gent a dormir i a reposar després de vuit hores de treball. Sant Fost no té un centre urbà on poder passejar i trobar-te amb els amics. Sant Fost només són urbanitzacions que mai s’acaben. Sant Fost, Sant Fost, Sant Fost...Res més lluny que aquestes afirmacions. Fa anys que les sento, i crec, sincerament que els fets actuals provoquen que perdin la credibilitat. Us ho explicaré amb un sol fet força simptomàtic.

Aquest divendres, en Jaume Rifà, l’Amadeu Rovira i en Josep Gurri, van presentar el seu llibre Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles segle XX. Aquesta segona edició dels llibres col.leccionables que porta endavant l’historiador local Jaume Rifà, fa una ressenya històrica i geogràfica de la quinzena de fonts que resten a la nostra població, i els itineraris a peu que es poden fer fins arribar a aquestes. Un llibre molt accessible per a tots els públics, però sobretot, és un llibre molt pedagògic i dinàmic per aquells que ens agrada descobrir nous llocs. Per cert, com a molts altres llocs, hem perdut, desgraciadament, una part important del patrimoni històric de la nostra vila, ja que a principis del segle passat teniem una quarantena de fonts amb una població que no arribava als 600 habitants! Certament, hem perdut alguna cosa pel camí.

Bé, el que em vull referir és a la capacitat que té una població de mirar cap enrere i ser capaç d’unir la història amb el futur i l’esperança. La sala de l’Ateneu, que és l’espai on es va realitzar la xerrada de presentació d’aquest llibret, era plena, aproximadament un centenar de persones. En aquell moment, mentre en Jaume, l’Amadeu i en Josep explicaven la importància de mantenir les fonts vives i netes, vaig percebre un sentiment contradictori amb allò que us explicava inicialment en aquest post. Vaig percebre il·lusió. Sí, il·lusió de tots aquells que estàvem allà per saber més sobre el nostre medi immediat i la gran capacitat que la nostra vila té per explicar-se i que l’expliquin si hi ha voluntat.

Però el cas més curiós i simptomàtic va ser quan en Jaume Rifà va anunciar la propera edició d’aquests llibres col.leccionables. En Jaume, va anunciar que la propera edició estaria dedicada a les caramelles...els assistents a la sala vam expressar majoritàriament un sentiment de sorpresa i d’il·lusió a la vegada, un xiuxiueig es va apoderar de la sala durant uns segons. Curiós no?

A la sala de l’Ateneu hi havia totes les generacions possibles, gent gran, adults, joves, nens etc. Ara bé, jo vaig poder percebre, que Sant Fost, el meu poble, ja no és un municipi d’urbanitzacions sense vida cultural, és per a mi i per a molts altres, un poble que encara li queda un llarg camí per recórrer però sembla que anem incorporant corredors de fons. Si volem podem.

Més aportacions per al debat sobre les consultes per la independència.

Perquè cal seguir endavant amb l’objectiu de fer més consultes als municipis?

És evident que la fita d’Arenys de Munt marca un punt i a part en els objectius que com a independentistes tenim a curt termini. Arenys de Munt ha estat una petita onada que s’ha convertit en una marea d’una forta intensitat. Perquè? Doncs perquè hi ha una bona part de la nostra societat que demana més. No vol dir que a partir del dia 13 de setembre tot canviarà, ni molt menys. Vol dir que aquest, ha estat un pas important alhora de trencar mentalitats i arguments que mai han tingut cap raonament real i que ens possibiliten fer un nou pas com a país.

Perquè serveixen les consultes per la independència?

No ens enganyem, la consulta d’Arenys de Munt, i les que vindran són només accions simbòliques. Però és que el simbolisme és sempre un primer pas cap a la consecució d’accions de molt més relleu. Només cal voluntat -perquè el suport ja es veu que el tenim- per a fer els propers passos. I és que també ha quedat reflectit des de la jornada d’Arenys, que les organitzacions polítiques han de fer un pas endavant, perquè les organitzacions polítiques són una part molt important en tot aquest joc, i a elles se’ls hi ha de demanar que no es prenguin tot aquest moviment democràtic com una campanya de propaganda per afrontar les properes eleccions parlamentàries ni com un joc de l’estira i arronsa entre formacions. Ara toca posar-se d’acord i treballar seriosament per aquest nou projecte.

També és important realitzar aquestes consultes per a saber quin acolliment té el nostre projecte polític, el de la independència, i quin tant per cent de ciutadans té la voluntat de votar “simbòlicament” per un sí o per un no, és clar. És l’altre gran “tabú” que com a independentistes mai havíem estat capaços de mesurar i en alguns casos ens hem tirat pedres a la nostra mateixa teulada.

Per tant, les consultes per la independència que es puguin realitzar a d’altres municipis del país són importants per dos motius, escenifiquen un actor, el de la independència, en el debat polític nacional que convé mantenir i evolucionar. i ens permet trencar i crear un nou model per a projectar els nostres objectius nacionals que va una mica més enllà i que ja no depèn dels equilibris polítics, sinó que depèn de la col·laboració entre la societat activa i els partits polítics.

Per últim, aquesta experiència, com deia anteriorment, no ha de ser només un element simbòlic, com alguns ja han plantejat. Ha de ser un canvi en la manera de fer de l’independentisme, i sobretot ha de ser l’element que posi per fi sobre la taula de la política, el debat sobre com marcar un full de ruta cap a la independència. Això, és clar, dependrà de la voluntat de tots plegats.

Les contradiccions del PSC?

Amb tot aquest enrenou d’Arenys, penso que també hem posat a tothom al seu lloc. Parlo, en aquest cas, de les fortes contradiccions dels federalistes catalans, és a dir, del PSC. M’ha sorprès i em sorprèn força l’actitud d’aquests al respecte de la consulta d’Arenys de Munt i la que estan mantenint fins ara en d’altres casos com els de Berga, Tarragona etc.

El fet de negar o treure importància a les consultes no deixa de ser una manera de neutralitzar el seu fort calatge polític. Però el que em sorprèn més, és que el federalisme català s’oposi a una consulta nascuda de la societat civil i a més sigui plenament democràtica! És absolutament contradictòria aquesta actitud dels socialistes catalans, els quals penso que neguen aquesta expressió democràtica, sigui en el sentit que sigui, perquè entra en plena contradicció amb els seus objectius polítics, i en comptes de ser laxes amb l’actitud –com ha estat el cas dels laboristes escocesos amb la possible convocatòria d'un referèndum per la independència d'Escòcia-, rebutgen d’arrel aquesta possibilitat sense plantejar cap alternativa. I és que el socialisme català, si és que no vol entrar en una forta contradicció política, té l’obligació de plantejar alternatives o deixar que l’expressió popular parli, com en altres casos, ells mateixos varen assumir. Per exemple, el referèndum de l’OTAN o el de l’Estatut.

Cal analitzar amb força atenció l’actitud del PSC amb tot aquest període, i sota aquesta premissa, sabrem en un futur no tan llunyà, quins són els nostres companys de viatge i amb quins ens hi haurem de topar pel camí d’anada.